jueves, diciembre 01, 2005

Vale, me he vuelto a retrasar... Ahí va la primera entrada de mi padre, más abajo la traducción. Miquel es mi hermano pequeño.

Josep 1

Despertar-me i sentir-me macat, els ossos adolorits; bellugar-me una mica ja em va fer adonar que estava acabant de passar una altra nit a l’hospital.

Si m’hagués trobat en un bosc brut i fosc, m’hauria imaginat que el crit que vaig sentir potser era una bestiola que s’estava barallant; en aquell moment vaig recordar que entre els malalts hi havia el Sr. Ramon, que es va posar a cridar Enriqueta! Enriqueta! Esperava que vingués l’Enriqueta quan va arribar el Miquel; després vaig saber que uns sorolls estranys l’havien mogut a apropar-se al Sr. Ramon, que era qui cridava l’Enriqueta. Uns moments després continuava amb Rosa! Rosa! i més tard Rosa! Rosa! Porteu-me l’esmorzar! I anava repetint els crits amb la mateixa tonada: Enriqueta! L’esmorzar! Llet i xocolata! Rosa! Cuca!

Jo pensava "ara vindrà la Cuca i veurem el tipo que té. Serà com la de les revistes (còmics) o com la de la tira de l’Avui?" No venia ningú. Rosa! Cuca!

Seguia una aliteració de tons: Roooòsa! Cuca! Aleshores el Miquel s’aixecà i premé el botó del timbre, va arribar una infermera, van agafar el Sr. Ramon, que s’escapava, i el van condicionar al llit, recomanant-li tranquil·litat.

--------

Despertarme y sentirme magullado, los huesos doloridos; moverme un poco me hizo darme cuenta de que estaba acabando de pasar otra noche en el hospital.

Si hubiese estado en un bosque sucio y oscuro me habría imaginado que el grito que escuché quizás fuera el de algún bicho que se estaba peleando; en aquel momento recordé que entre los enfermos se encontraba el Sr. Ramón, que se puso a gritar ¡Enriqueta! ¡Enriqueta! Esperaba que viniera Enriqueta pero llegó Miquel; después supe que unos ruidos extraños le habían movido a acercarse al Sr. Ramón, que era el que llamaba a Enriqueta. Uno momentos después continuaba con ¡Rosa! ¡Rosa! y más tarde ¡Rosa! ¡Rosa! ¡Traedme el desayuno! y repetía los gritos con el mismo tono: ¡Enriqueta! ¡El desayuno! ¡Leche y chocolate! ¡Rosa! ¡Cuca!

Yo pensaba "ahora vendrá Cuca y veremos qué tipo tiene. ¿Será como la de las revistas (cómics) o como la de la tira del Avui?" No venía nadie. ¡Rosa! ¡Cuca!

Seguía una aliteración de tonos: ¡Roooòsa! Cuca! Entonces, Miquel se levantó y pulsó el botón del timbre. Llegó la enfermera, cogieron al Sr. Ramón, que se escapaba, y lo acondicionaron en la cama, recomendándole tranquilidad.

2 Comments:

At 2:43 PM, Blogger Chr Chk said...

Cris, de mayor quiero una hija como tú. Eres increíble.

 
At 1:51 PM, Anonymous Un castizo said...

¡Coño! De casta le viene al galgo...

 

Publicar un comentario en la entrada

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home